/// Parc i poliesportiu a Almacelles, Lleida.

El concurs d’arquitectura demanava crear un poliesportiu i un gran parc que integrés activitats esportives a Almacelles. Era un projecte ambiciós amb una superfície molt gran en relació a la població. Les bases demanaven que fos un espai molt polivalent, on podria esdevenir des d’una fira fins un concert, a més de la pròpia activitat esportiva i de lleure. Mentre uns corren, altres passegen o seuen a la fresca.

La proposta, com a concepte, vol recuperar part del bosc primigeni que existí abans de convertir-se en terra agrícola. Els espais esportius s’anirien integrant dins d’aquesta matriu verda, de forma orgànica i efímera entenent que d’aquí cent o mil anys només quedaran els arbres.

El parc es pot entendre com una successió de capes formades per terra, camins i balses d’aigua, vegetació baixa, i arbres. Entre els buits hi anam posant caminals, pistes i instal·lacions. Els límits entre els usos esportius especialitzats i la vegetació seran sempre confusos, cercant una integració total. D’aquesta manera no hi ha grans extensions planes exposades al sol, si no un joc permanent d’ombra més propi d’un parc que d’una explanada. La distribució de tots els elements és orgànica, deixant que les geometries rectangulars de les pistes flueixin entre línies de força i moviment que van traçant els esportistes. Una pista d’entrenament d’atletisme amb els 400 metres reglamentaris adapta la seva forma a l’espai disponible.

El poliesportiu es concep com un aixopluc bioclimàtic, una clovella lleugera i diàfana que ha d’acollir un partit de bàsquet, una fira o un concert, i que s’ha d’obrir i entendre com una extensió del parc. Per aquesta raó s’obre de bat a bat cap a l’esplanada i deixa entrar a tothom. A l’estiu i deixa sortir la calor sobrant i regula per si sol la seva temperatura, passant de fer d’hivernacle a ombracle.